«Llamadores» de Raquel Bistuer, Premi FAD d’Art 2021

ho

Mònica Campdepadrós per «Respiració de l’Univers» i Lluc Baños per «Rosetta», s’han endut les dues Mencions FAD d’Art 2021.

L’obra titulada «Llamadores», de l’artista Raquel Bistuer, ha estat guardonada amb el Premi FAD d’Art 2021, durant la cerimònia d’entrega dels premis d’enguany. El jurat n’ha valorat positivament la selecció temàtica de la peça i les evocacions surrealistes d’aquesta.

A més del premi principal, el jurat ha entregat dues Mencions a dues peces destacades com a finalistes. Es tracta de l’obra «Respiració de l’univers», de Mònica Campdepadrós, i «Rosetta» de Lluc Baños.

La Junta Directiva de l’A-FAD, conjuntament amb els cinc membres del jurat, han entregat tres Reconeixements a artistes amb trajectòries destacades i universos creatius rellevants: Magda Bolumar, Teresa Lanceta i Stella Rahola Matutes.

Totes les obres guanyadores i les 40 finalistes es poden veure a la mostra «El millor disseny de l’any» fins el 29 d’agost, a la Sala A de l’edifici Disseny Hub Barcelona.

Aquestes són les tres obres guardonades:

 

 

Raquel Bistuer per l’obra «Llamadores», Premi FAD d’Art 2021.

Materials: Pa de plata sobre guix, plata, coure i llautó.
Tècniques: Modelat, soldadura, llimat, brunyit.

Descripció de l’obra: L’acció de timbrar, de girar una clau per a obrir un pany, són actes que transporten a un altre món, que et fan traspassar llocs. Aquests fets fan referència també a l’espai de la llar, a l’acció d’entrar a un lloc segur en el qual un mateix se sent emparat i abrigat.
Aquestes baldes són peces que emulen elements quotidians amb els quals transitem d’un món a un altre. Tot i així, les peces de metall són materials sensibles i van canviant d’aspecte i desenvolupant noves matrius. D’aquí que aquestes baldes no només transportin a un lloc, sinó que també ens transportin en el temps. D’aquesta manera, accedim a llocs propis construïts per nosaltres mateixos com qui construeix el seu propi recer.

Valoració del jurat: Per la selecció temàtica que es reinterpreta de forma subtil, poètica i oberta a múltiples significats. I pel fet d’aplicar tècniques de joieria a objectes amb una subtil evocació surrealista. 

 

 

Mònica Campdepadrós per l’obra «Respiració de l’univers», Menció FAD d’Art 2021

Materials: Fusta de pollancre i pintura acrílica.
Tècniques: Assemblatge i pintura.

Descripció de l’obra: En temps convulsos proposo –a través de l’obra matèrica– una connexió amb el propi eix de gravitació. Tot està en perpetu moviment de contracció i expansió, de destrucció i creació. L’obra fa referència a la llei del ritme universal: amb un moviment al voltant de l’espai buit central, per on circulen la llum i el so, recollint-se i expandint-se. 80 anelles assemblades, 40 d’anada i 40 de tornada, on el 40 simbolitza una metanoia, una transformació. La seva forma remet al toroide electromagnètic de la terra i de l’ésser humà o a la forma que es creu que té l’univers, en un sense principi ni fi, succeint a totes les escales. Els cercles són recorreguts vitals que transitem i on creem mons. Els tons remeten als estrats i ritmes on hi és present l’atzar, dins el gran flux de transicions.

Valoració del jurat: Per la gran presència d’aquesta obra, per la seva qualitat cinètica i expansiva, per la reivindicació del color i de la fusta. I per evocar emocions positives.

 

 

Lluc Baños per l’obra «Rosetta», menció FAD d’Art 2021

Materials: Ferro pavonat.
Tècniques: Tall, corbat manual, soldadura TIG, pavonat.

Descripció de l’obra: “Rosetta” és un projecte de llenguatge visual pensat per crear, mitjançant la combinació d’una sèrie d’elements gràfics tridimensionals, infinites configuracions neutres sobre les quals projectar-se, entenent cada mòdul com un cos i cada peça com una relació o escenari hipotètic.

Valoració del jurat: Per aproximar l’escriptura a un llenguatge escultòric a partir de mòduls de ferro soldat, amb la incorporació del buit i les ombres en aquest sistema de símbols.

 

Aquests són els tres Reconeixements FAD d’Art:

 

 

Magda Bolumar Chertó (1936) va començar la seva trajectòria artística a partir de la dècada de 1940, quan entra en contacte amb el grup Dau al Set i passa a formar part de l’entorn del Club 49. Durant la dècada de 1960 participa en diverses exposicions col·lectives entre Barcelona i Mataró, i és l’època en què inicia l’experimentació amb la tela de sac o “xarpelleres”; l’ús d’aquest material s’allunyava de l’efecte dramàtic per donar pas a la construcció d’un nou cosmos, la reordenació del món a través dels fils, tal com va definir-ho el crític d’art, Cirici Pellicer. 

L’artista va participar en poques exposicions a partir de la dècada de 1980, definint la seva pròpia trajectòria com “un llarg viatge en solitari”. Recentment, la Galeria Marc Domènech ha recuperat la seva obra de 1960 a 1970 amb una exposició guardonada amb el Premi GAC 2020. 

 

 

Teresa Lanceta Aragonés (1951), llicenciada i doctora en Història de l’Art per la UCM. Viu a Mutxamel, Alacant. El seu treball es desenvolupa a través del teixit, la pintura, el vídeo i l’escriptura. Actualment treballa al voltant de tres grans temàtiques: l’art popular tèxtil de l’Atles Mig i la seva connexió entre el temps i la mort; la catifa espanyola del segle XV, traduint l’esperit del seu temps; i de la creació tèxtil a partir del teler, relacionant els processos creatius amb la vida: allò que està fet, fet està i s’hi ha d’aprendre a conviure-hi. 

Ha participat en diverses exposicions individuals arreu del món, com ara a Barcelona, Madrid, Sao paulo, Roma o també a França, entre d’altres. Més recentment, l’any 2011 va presentar el documental “Cierre es la respuesta” sobre les dones treballadores de la Fàbrica de Tabac de Las Cigarreras, a Alacant. L’any 2015 va realitzar un treball de net.art amb la col·laboració de Nicolas Melevé, artista visual i programador informàtic, sota el títol “Franjas romboidales”.

 

 

Stella Rahola Matutes (1980) va estudiar arquitectura a l’ETSAB, és màster en projectes també per l’ETSAB i belles arts a la Goldsmiths University de Londres. L’arquitectura li proporciona interès per l’espai, la construcció i la capacitat material per transformar-se. La seva pràctica aborda la creació de llocs i encontres situacionals espacials, mitjançant peces instal·latives i escultures que rescaten artesanies i tècniques en desús. Mitjançant processos complexos, exigents físicament i gairebé alquímics, reivindica el paper crucial de les mans i del cos com a capacitats de coneixement. Subvertint aquestes pràctiques fins als seus límits, apunta cap a un estat de transformació del material, arribant a un punt d’incòmoda fragilitat, accentuant el seu cicle vital per a dissipar el binari ontològic de vida i matèria.

Ha participat en diverses exposicions a Barcelona, Los Angeles, Londres o Irlanda, entre d’altres. A més, combina la seva activitat artística amb la de docent com a professora del Master in Ephemeral and Temporary Spaces d’Elisava.