Susana Solano: poètica de l’espai viscut

Aquest és un article d’opinió publicat a La Vanguardia.

Un any més el FAD ha organitzat una nova edició del cicle «Mestres. La Cadena del FAD», iniciat el 2004 per reconèixer les trajectòries d’aquells i aquelles professionals que han deixat la seva empremta en el camp del disseny, l’arquitectura, les arts i la cultura en general. Susana Solano (Barcelona, ​​1946), una de les escultores catalanes més reconegudes i respectades a nivell internacional, ha estat l’homenatjada d’aquest any.

Comissariat per l’arquitecta Marta Llorente, l’acte va tenir lloc dilluns 3 de desembre al Foyer de l’edifici del Disseny Hub, on es van instal·lar una selecció d’obres realitzades a partir de diverses tècniques i que pertanyen a diferents etapes del dilatat recorregut artístic de Solano. Quatre professionals de l’arquitectura (Carme Pinós, Manuel Brullet, Marta Serra i Marta Llorente), un escriptor (Pedro Zarraluki) i un artista (Carlos Velilla) van conversar amb Solano sobre els secrets del seu univers formal i conceptual, les seves motivacions, els seus viatges i altres qüestions amb l’objectiu d’apropar els assistents a l’enigmàtic i particularíssim treball de l’escultora. Abans d’iniciar-se aquest diàleg el coreògraf i ballarí Cesc Gelabert va presentar una de les seves creacions.

No hauria de sorprendre que els participants en aquest homenatge procedissin de disciplines on l’espai, el signe, la matèria i el cos ocupen un lloc central. Al cap i a la fi, l’obra de Susana Solano sempre ha incorporat tots aquests elements per examinar amb brillant parquedat les circumstàncies existencials i afectives de l’ésser humà. En paraules de José Saramago, les escultures de Solano “no hi són, són (…) i només allò que, sent-hi, té poder per pujar al nivell de l’expectació”.

Si considerem que la vida és aquella forma d’expectació primigènia amb què ens obrim al món, tant a la seva sensualitat com a la seva duresa, les obres de Solano sempre semblen remetre a un espai viscut, fet a la mida d’un cos sensible, que sent, vulnerable. Fet a la mesura de les seves extremitats, de les seves limitacions i de les seves capacitats; de les seves aspiracions i de les seves pors.

Tot i que el treball de Solano s’ha transformant al llarg dels anys, emprant nous materials, mitjans i tècniques, les seves obres, com suggereix la Marta Llorente, sempre semblen apel·lar a “els records del nostre propi món” i a celebrar aquella “dimensió íntima” amb la qual ens relacionem amb el que ens envolta i ens acull i també, inevitablement, amb el que ens fragilitza.

Les escultures de Solano, però, mai se’ns revelen d’una manera clara i inequívoca. Molt sovint els títols escollits per l’escultora dirigeixen la compulsió interpretativa cap a direccions sorprenents, desembocant en una mena de subterfugi que ens emplaça a reavaluar l’obra des d’una altra perspectiva, més afectiva que reflexiva. “Les obres”, explica Solano, “neixen d’un pensament no definit, de la necessitat de trobar significats a allò que sovint jeu sense lògica (…) El silenci de l’obra queda interromput per les paraules, que són pura especulació, sorolls , sons que res tenen a veure amb l’essència i el sentit”.

Encara que amb les paraules no n’hi hagi prou, encara que en alguns casos semblin interrompre la lucidesa silenciosa de l’obra, dilluns vam tenir una oportunitat única de sentir Solano parlant sobre el seu fascinant treball i d’endinsar-nos-hi amb ella.

Autor: la Junta del FAD