Buckminster Fuller avui

ho

Els curadors Rosa Pera i Jose Luis de Vicente ens parlen de l’exposició «Curiosidad Radical. En la Órbita de Buckminster Fuller».

Revisar el llegat de figures tan influents com Buckminster Fuller és un exercici d’alta complexitat, però també una oportunitat i un repte que els curadors Rosa Pera i José Luis de Vicente feia temps que tenien al cap. Hem conversat amb ells sobre l’exposició que estan a punt de presentar al voltant de la figura d’aquest arquitecte/dissenyador/pensador inclassificable, titulada «Curiosidad Radical. En la órbita de Buckminster Fuller», que s’havia d’inaugurar el passat 25 de març al Espacio Fundación Telefónica de Madrid i no va poder obrir portes com estava previst a causa de les mesures de confinament decretades per frenar l’expansió de la COVID-19.

 

Els curadors Rosa Pera i José Luis de Vicente al debat Fuller Design Revolution. Imatge del Madrid Design Festival 2020.

 

Teniu nova data d’inauguració?

Rosa Pera (RP) – A la tardor, en principi el mes de setembre.

 

Com va sorgir la idea d’una exposició al voltant de Buckminster Fuller?

José Luis de Vicente (JLDV) – Va sorgir en conversa amb Fundación Telefónica. Ells havien fet una sèrie d’exposicions dedicades a figures importants com Tesla o Julio Verne amb l’objectiu de crear un imaginari col·lectiu al voltant de la relació entre la societat, la tecnologia i la innovació avui i nosaltres durant uns quants anys, i en diversos moments, ens havia interessat la figura de Buckminster Fuller.

Per a mi personalment sempre havia sigut una espècie de referent que havia exercit fascinació sobre moltes generacions posteriors de la classe de treball amb què jo estava més alineat i la Rosa en aquell moment també estava investigant una sèrie de temes que l’havien portat a la seva figura.

RP – Jo estava investigant temes relacionats amb l’educació informal i de quina manera es vinculava la creació a l’art i a la cultura d’una forma més innovadora, i em vaig topar amb Fuller i vaig començar a aprofundir en el seu llegat. Compartint aquestes idees amb el José Luis vam pensar que era un bon moment per recuperar la seva figura ara. Buckminster Fuller havia anticipat en certa manera molts problemes que estem vivint, com la situació actual d’emergència climàtica i la necessitat de reformular sistemes de manera radical. Per això vam decidir presentar el projecte d’exposició al Espacio Fundación Telefónica, encaixava amb la línia expositiva de l’espai, amb la nostra recerca i amb molts dels reptes que ens ocupen avui.

 

Com el presentaríeu a gent que no n’ha sentit mai a parlar?

RP – Buckminster Fuller era un visionari del segle XX amb idees del segle XXI que va aportar noves i agosarades perspectives en àmbits com l’arquitectura, el disseny, l’educació i la relació dels habitants de la Terra amb el planeta i l’univers.

JLDV – Per mi el que és més destacable ressaltar per algú que no coneix Fuller és que en el segle XXI hem naturalitzat que en el nostre medi cultural, les tradicionals barreres entre art, pensament, disseny i ciència són fluides i que tots els processos contenen elements de tot arreu. Això no ha estat sempre així. Aquest procés va tenir un començament històric, una arrencada, i la figura de Fuller va ser essencial per catalitzar aquesta classe d’idees i de processos, i demostrar que els límits entre un filòsof, un dissenyador, un arquitecte i un inventor no estan fixats de manera rígida.

 

Com el presentaríeu, per contra, als que creuen que ja ho saben tot de Buckminster Fuller?

RP – Jo els diria que Bucky és inabastable; el seu univers és com un dels seus dodecaedres, cobert de miralls i en moviment permanent. Depenent de la llum amb què s’il·lumini pot donar reflexions i reflexos diferents a cada moment.

JLDV – Ens semblava que la seva figura a Espanya és evidentment molt coneguda en l’àmbit del disseny i l’arquitectura, però no necessàriament pel gran públic i per això ens va semblar que era molt interessant no parlar només de Buckminster Fuller i de la seva importància, sinó parlar d’ell des del 2020 i en relació amb artistes, dissenyadors i arquitectes contemporanis. Havent nascut i crescut en un moment de transició del món del segle XIX al món del segle XX, Fuller va pensar i avançar-se als problemes sistèmics del segle XXI. Va ser el primer que va posar la mirada en les limitacions inherents del creixement, de la idea que el creixement toparia amb els límits biofísics del planeta.

 

Primer seminari sobre World Game, dirigit per Buckminster Fuller i Edwin Schlossberg, Nova York. Juliol de 1969. Imatge Cortesía de The Estate of R. Buckminster Fuller.

 

Si, la seva figura sona molt en l’àmbit de l’arquitectura i l’enginyeria, però les seves idees abasten molt més enllà… quin és per vosaltres el seu llegat més destacable?

RP – Una cosa que defineix molt a Fuller és el desbordament. Si feia una conferència, la desbordava. Si tu escoltes la seva sèrie de conferències «Everything I know» ho veus, que li fan una pregunta i comença a un punt i de sobte es posa a desenvolupar tot un univers que se’n va del tema inicial i acaba sent inclús més interessant. Va desbordar tots els formats, tant el de la conferència, com el del llibre, que es veu en les publicacions que va fer.

Això és un dels punts més positius i útils a tenir en compte del llegat de Fuller, que les coses no comencen i acaben en si mateixes. Ell parlava d’una banda de la noció de sinergia, que aplicava a totes les investigacions, teories i dispositius que va generar, i a través de la qual assegurava que no té sentit concentrar-se en una part, doncs el tot s’explica per la interacció de les parts. Ell mateix era molt conseqüent i el seu cap era totalment sinèrgic i la seva manera de comunicar també ho era, i això és súper interessant.

D’altra banda, la idea que el món pot funcionar d’una altra manera i que qualsevol persona pot canviar-lo pensant i actuant també és un dels seus llegats més importants. Una de les seves cites més interessants, per mi, diu: “Mai canvieu les coses lluitant contra la realitat existent. Per canviar alguna cosa, creeu un model nou que faci que el model existent sigui obsolet”.

 

Una de les coses més interessants de qualsevol exposició és com dialoga amb el moment actual i sembla que en el cas de Buckminster Fuller aquest diàleg és extrem. Dieu que és una personalitat del segle XX operant amb idees del segle XXI. Quines eren algunes d’aquestes idees que avui ressonarien especialment?

RP – Per exemple, que els recursos de la Terra són finits i que s’ha de preveure com gestionar-los i que el big data és una bona manera de fer-ho. Això ara està molt sobre la taula, però ell ho va plantejar molt abans: que s’havia d’atendre als processos de la natura per fonamentar el mateix sistema que regiria el planeta i la societat actual.

També, que no té sentit un sistema epistemològic basat en l’especialització i les categories disciplinars estanques, sinó tot el contrari, el que és més efectiu i natural és pensar i treballar en l’antidisciplina, en el territori fèrtil que hi ha entre les disciplines i les categories acadèmiques. Ell va ser un dels precursors del debat al voltant del coneixement organitzat per disicplines i el pensament antidisciplinari. Opinava que l’especialització era un error i que el més important és la connexió de sabers a través de la investigació i l’experimentació.

En aquest sentit, Fuller advocava per reimaginar l’educació per complet, i és cèlebre la seva proposta que les universitats haurien de parar durant una dècada per dedicar-se exclusivament a pensar com el món podria funcionar de manera diferent. Avui és usual treballar en projectes i tallers basats en la pràctica i en la interdisciplinarietat, la multidisciplinarietat o inclús en la antidisciplinarietat (com és el cas del MIT), i tot això és quelcom que ja va plantejar Fuller en el seu moment. Ell va treballar alhora amb artistes i científics de manera molt natural, gairebé militant. Algú que exemplifica això a la perfecció avui és l’artista i investigadora al MIT Neri Oxman, present a l’exposició.

JLDV – Un altre dels grans temes que Buckminster Fuller va tractar i al qual va dedicar la primera part de la seva carrera va ser el de l’habitatge assequible, un problema que segueix sense estar resolt avui. Quan estàvem parlant de l’exposició era evident que totes les grans ciutats del món desenvolupat estaven vivint una crisi d’habitatge i que la manca de disponibilitat d’habitatge assequible és el que més determina les possibilitats de vida de les persones encara.

RP – De fet, el problema que té la societat amb l’habitatge és la punta de l’iceberg sobre el qual es fonamenta el sistema que ens ha portat aquí, que és la propietat. I aquest era justament un dels temes que qüestionava Fuller: per tenir un habitatge no tens per què ser propietari de la terra perquè un habitatge pot ser lleuger i mòbil i no ha de dependre de la propietat de terra.

JLDV – Un altre tema fascinant i que ressona molt per a mi, que m’he dedicat més de quinze anys a investigar l’espai de relació entre tecnologia i societat, és el tecnodeterminisme de Fuller: ell pensava que no hi havia un problema la solució del qual no fos tecnològica. De fet, pots crear una línia genealògica molt clara entre com les idees de Fuller impacten en el moviment de la contracultura i dels “hippies”, que és un dels valors que integra la societat californiana quan comença a forjar el model de relació entre models alternatius de vida i indústries emergents, com la de les computadores, que va crear el brou de cultiu que esdevindria Silicon Valley.

Cinquanta anys després, d’alguna manera, aquesta mentalitat que tots els problemes tenen una solució tecnològica, que no necessitem solucions polítiques o acords polítics allà on podem trobar una solució tècnica, ha creat un model molt determinat de món que alguns anomenen solucionisme. Amb això vull dir que també hi ha un costat fosc o influència perniciosa de la figura de Fuller que és molt interessant. De fet, Fuller també va crear en certa manera el prototip o l’origen del speaker inspiracional que creu en els discursos triomfalistes per trobar la utopia de mons millors on no hi ha guanyadors ni perdedors, sinó que som tots iguals. En resum, per mi el realment fascinant és que per a bé o per a mal seguim vivint sota l’ombra de Buckminster Fuller l’any 2020.

 

Hazel Larsen Archer. Buckminster Fuller a la seva classe del Black Mountain College, estiu de 1948. Imatge Cortesía de The Estate of Hazel Larsen Archer / Black Mountain College Museum + Arts Center

 

L’exposició es titula «Curiosidad Radical. En la órbita de Buckminster Fuller». Qui està en aquesta òrbita?

RP – Diem en l’òrbita de Buckminster Fuller perquè el presentem acompanyat de gran part d’artistes, dissenyadors i arquitectes actuals que actuen recollint algunes de les idees i estratègies que ell va posar sobre la taula al seu moment. Però també ressaltem aquesta òrbita perquè volíem evitar fer un homenatge panegíric a la seva figura i preferíem mostrar-ne les llums i les ombres des de l’avui i des de l’impacte que han tingut les seves idees. El presentem perquè aquí no és una figura tan coneguda com als EUA fora dels àmbits més especialitzats del disseny i l’arquitectura, però també creiem que és important explorar de quina manera l’hem de mirar i absorbir ara mateix des d’una visió crítica del nostre present.

Per exemple, és molt curiós com és reclamat com a gran referent tant des de Silicon Valley com el moviment hippie. O com volia aplicar les idees del fordisme a l’habitatge perquè tothom hi pogués accedir i no hi hagués desigualtats ni cap prejudici pel planeta i la sostenibilitat, però justament ha estat el fordisme la base del capitalisme que ens ha portat on estem. Aquestes tensions ens semblen molt interessants d’abordar a través d’una figura com la seva i també del seu entorn o de qui ha continuat explorant allò que ell ja es va plantejar.

En la seva òrbita al seu temps podríem trobar noms com l’escultor Isamu Noguchi, Steward Brand o els arquitectes Cedric Price i Norman Foster. Avui hi podríem trobar artistes com Olafur Eliasson o dissenyadors que han recollit les seves idees i observacions, com els que treballen prenent la natura com a principal font de coneixement, com la mateixa Neri Oxman, Joris Laarman o Tomas Libertiny, o arquitectes com Andrés Jaque. També ens interessa molt la seva part especulativa i més relativa a l’art, que hem afegit a l’exposició amb referències a l’arquitecte Jose Miguel de Prada Poole o l’artista Gyula Kosice.

JLDV – Una altra de les coses més fascinants sobre Fuller és que és una figura ideològicament molt difícil de situar i això es reflecteix també en l’impacte que ha tingut. En alguns casos va ser extremament creient de la macroproducció a gran escala i dels mecanismes del capitalisme per poder distribuir a tots els nivells, però per altra banda també va defensar mesures en molts casos gairebé d’esquerra radical pel que fa a la propietat. Llibertàries no només quant a drets individuals, sinó d’abolir radicalment principis de la societat de mercat.

Quan parlem de la seva òrbita també ens topem amb aquestes paradoxes. Si veus els arquitectes que l’han seguit hi ha des de deixebles directes seus com Norman Foster, amb qui va col·laborar i va tenir una relació personal, que és un dels arquitectes que més exemplifica el poder de l’arquitectura per representar el capital; i per l’altre cantó, arquitectes ecològics com William MacDonough o Shigeru Ban, que també admeten molt el pes de les seves idees. Tot això el converteix en una figura que és inacabable…

Per alguna gent, si aquesta exposició s’hagués fet fa 10 o 12 anys, potser explicaria el treball de Fuller gairebé com una sèrie de belles utopies, però en el fons fallides perquè la majoria dels seus projectes no van tenir gaire èxit més enllà de la cúpula geodèsica. El que existeixen són prototips i relats de fracassos: el cotxe que va dissenyar i que anava a revolucionar l’automòbil i que va fracassar, les cases produïdes en massa que no van arribar a fabricar-se… En canvi, si tenim en compte que l’any 2020 l’arquitecte i l’artista més reconeguts del món són Norman Foster i Olafur Eliasson, i que en ambdós la influència de Fuller és més que evident, és molt difícil parlar de la seva trajectòria en termes de fracàs.

RP – Sí, també la passada Trienal de Disseny de Milà, comissariada per Paola Antonelli sota el títol «Broken Nature. Design Takes on Human Survival» començava molt oportunament amb una cita de Buckminster Fuller. Que una exposició de referència com aquesta, que vol apel·lar a noves relacions amb el planeta per inventar futurs més sostenibles, faci explícita la referència a Bucky no és casualitat.

 

© Jon Stone. Interpretació del projecte Triton City de Buckminster Fuller, 1968 (2020)

 

Com heu traslladat aquest enfocament físicament a l’exposició i pel que fa al disseny gràfic i expositiu?

RP – L’exposició l’hem organitzat en 8 eixos temàtics, tots connectats entre ells: Fes de la teva vida un experiment, Disseny Revolució, Refugi, Tensegritat, Experimentació, Geodesia, Informació i Educació. A la trama d’eixos se superposen la vida, les idees i les invencions de Fuller i el treball d’altres dissenyadors, artistes i arquitectes del seu temps i d’avui, per oferir un entramat d’idees i visions que s’interconnecten i que són inspiradores per un present ple d’incerteses i un món que requereix canvis profunds.

Ens hi hem aproximat a través de conceptes i no de dispositius, i això ha tingut la seva dificultat perquè tot es connectava d’alguna manera. Buckminster Fuller té un pensament esfèric i geodèsic en si mateix i l’exposició l’hem plantejada de manera circular.

També volem destacar un encàrrec que hem fet a Studio Folder per tractar el concepte informació. Aquesta és l’única secció on el gruix és la feina d’aquests dissenyadors contemporanis a partir de referències i materials de Fuller. A la resta de seccions el viatge és invers.

El disseny gràfic ha anat a càrrec d’Opisso i el disseny de l’espai l’hem treballat amb Fernando Muñoz Gómez, que coneix l’espai molt bé. Teníem molt clar que no volíem un espai expositiu tradicional de parets blanques (white cube), volíem un espai que transmetés el propi dispositiu Fuller, esfèric i sinèrgic, on tot estigués connectat, i així ho vam proposar perquè es reflectís en tota l’experiència, a través del disseny gràfic i expositiu.

JLDV – Quelcom que hem notat molt en aquest procés de dos anys de recerca que ens ha portat és que hem estat treballant amb seixanta anys de feina d’algú que era absolutament hiperactiu i desmesurat, se’n podrien fer un miler exposicions diferents sobre ell.

RP – Si, un dels grans reptes de l’exposició ha estat com presentar el «Dymaxion Chronofile», tot l’arxiu de Fuller que està a la Universitat de Stanford. L’any 1927, després d’una gran crisi, Fuller va decidir començar a guardar tots els documents que passessin per les seves mans. El resultat d’aquesta decisió és aquest arxiu de gran volum en el qual ens vam submergir en el moment de recerca i que volíem traslladar al visitant, perquè representa d’alguna manera el seu univers inabastable. Per això l’exposició arrenca amb una instal·lació de caràcter immersiu sobre el Dymaxion Chronofile. Ens semblava la manera de representar aquest esperit Fuller, de submergir-nos en el seu cap.

 

Buckminster Fuller davant el Dymaxion Car i el FlyesEye Dome durant el seu 85 aniversari a Aspen (Colorado, EUA), 1980. Imatge de Roger White Stoller

 

M’imagino que heu hagut de replantejar el programa públic. Què ha quedat i com podrà arribar a públics més enllà de Madrid?

RP – S’hi podrà arribar a través de la xarxa. De moment s’ha realitzat una col·lecció de podcast a càrrec de PodiumPodcast que es diu «Curiosidad Radical Fuller» i així també l’activitat «El Reto Educativo Fuller» en el disseny en la qual ha participat l’equip del Espacio Fundación Telefónica juntament amb la Fundación Ashoka, dedicada a la innovació social, aplegant organitzacions educatives externes connectades amb diferents realitats socials.

El Reto Educativo Fuller és un concurs orientat a la participació de joves d’entre 14 i 18 anys, al voltant de la innovació, l’educació, la sostenibilitat, la tecnologia, el disseny, etc., a través de la figura de Fuller, en l’àmbit de centres educatius d’educació secundària, formació professional, batxillerat, entitats d’educació no formal o grups de joves independents. Els joves, organitzats en equips, participaran proposant projectes que, mitjançant l’ús de la tecnologia, reverteixin beneficis per a la societat en el seu conjunt. Ara està activa a la xarxa, a través de la iniciativa «Creating for Humanity», una crida global als joves de part de grans institucions per crear projectes i plantejar idees que puguin contribuir a millorar el món post-COVID. El programa públic presencial continuarà a la tardor.

 

Per anar fent boca de l’exposició, ens recomaneu algun dels seus llibres, o algun podcast o pel·lícula al voltant de les seves idees?

RP – Si, recomanem els podcasts al voltant de la figura de Fuller, que són de caràcter divulgatiu. Per a un coneixement més profund, recomanem el llibre «Buckminster Fuller. Anthology for The Millenium» editat per Thomas Zung, arquitecte i un dels més estrets col·laboradors de Fuller. El llibre conté una selecció dels escrits de Fuller, cadascun introduït per grans coneixedors de Bucky, com Norman Foster, Arthur C. Clark o E.J. Applewhite. També la famosa col·lecció de conferències del mateix Fuller «Everything I Know», fruit d’una marató de 12 xerrades que va donar el 1975 i que va durar 42 hores. Moltes de les sessions són a la xarxa i són un material excepcional per apropar-se a l’univers Fuller en contacte amb ell mateix.

 

Entrevista: Sol Polo