SOS dels oficis artesans. Una crida a l’acció

ho

La falta de relleu generacional i de suport als oficis artesans està posant en perill la producció de disseny local i de proximitat.

Com a associació en la qual conflueixen artistes, artesans, escoles de disseny, empreses i professionals de diverses disciplines, fa temps que hem identificat i observem amb preocupació el perill que la falta de relleu generacional en molts oficis artesans suposa. No només pel sector, sinó per la societat.

No és un problema nou, però aviat pot ser un problema irrevocable amb un impacte a molts nivells. La desaparició de les tècniques artesanes per falta de relleu generacional comporta la potencial pèrdua d’aquest coneixement per sempre, una enorme pressió sobre els pocs artesans que disposen d’aquest coneixement i dificultats per a les empreses de trobar-los. Algunes acaben buscant alternatives a altres indrets, fent impossible una producció de proximitat i elevant l’empremta ecològica i el cost de fabricació. També, i malgrat la creixent tendència cap a un consum conscient, responsable i sostenible, l’alternativa de productes industrials fets a escala és encara molt temptadora pel fet de ser més assequibles.

Des del FAD fa temps que estem treballant coordinats amb les diferents administracions locals i estatals per crear un sistema coordinat de les indústries creatives que permeti adreçar aquest problema a través de tres instruments:

1 – Una xarxa física d’infrastructures o nodes d’innovació d’ús comunitari a diferents municipis per donar suport a la revitalització dels oficis.

2 – Una plataforma digital per a que artesans i makers puguin identificar-se i trobar-se.

3 – Un esdeveniment que sigui un punt de trobada anual per diferents agents de les indústries culturals i creatives.

Parlarem de tot això en el seu moment, però mentrestant creiem necessari amplificar diverses veus del sector sobre la problemàtica, sobre com s’està abordant i què cal reforçar. En aquest article compartim quatre testimonis i fem una crida a altres socis a fer-nos arribar les seves experiències, inquietuds o visions sobre el tema.

 

Jordi Muñoz (dreta) i Mia Serra (esquerra), dues generacions a Santa & Cole i Urbidermis, empreses col·laboradores d’ADI-FAD

 

Mia Serra, Santa & Cole i Urbidermis: “Si associem els oficis a les universitats, impulsarem l’interès del jovent per aquest tipus de formacions tan necessàries per a la nostra indústria”

A Urbidermis i a Santa & Cole s’està produint un canvi generacional important, les persones que porten més anys a l’empresa estan formant els que aviat seran els seus substituts, posant la creativitat i tots els altres valors de l’empresa en mans de gent experimentada i jove que acabaran conduint el futur del seu grup. El que els preocupa més en aquest moment és que la major part dels seus productors industrials no estan fent el mateix:

“Durant molts anys les feines semiartesanals han estat menyspreades, la joventut no ha mostrat interès pels oficis i les administracions tampoc les han fomentat. Aquests darrers anys, ha sigut més important la formació universitària que els oficis, i ara ens trobem amb pocs industrials que estiguin preparats pel canvi generacional, per la modernització dels seus tallers i la digitalització de les seves empreses.

Creiem que ara, i no més tard, les administracions han de posar els instruments necessaris per fomentar els oficis, no tan sols com una formació professional, sinó també introduint-los a les universitats. Si associem els oficis als centres universitaris, impulsarem l’interès del jovent per aquest tipus de formacions tan necessàries per a la nostra indústria.

Com a exemple, a Alemanya des de fa molts anys les carreres tècniques com arquitectura o enginyeria inclouen cicles formatius en els oficis relacionats amb la professió: La fusteria, la serralleria o el desenvolupament de motlles industrials són assignatures tan importants com les matemàtiques o els càlculs estructurals. Els materials i les seves aplicacions són estudiats al mateix temps que la geometria descriptiva o la mecànica.

Ara és un bon moment per fomentar aquest canvi, des de la indústria i des de la universitat, junts. Aprendre i treballar els oficis de sempre no implica ser menys tecnològics. Avui dia les petites empreses que vulguin créixer ho faran de la mà dels oficis i de la mà de la tecnologia conjuntament”.

 

Pròsper Riba Vilardell (The Glass Apprentice), soci de l’A-FAD, treballant el vidre

 

Pròsper Riba Vilardell, artesà del vidre a The Glass Apprentice: “Necessitem que quan algú vulgui formar-se en una artesania, sobretot les que desapareixen, rebi suport. Tant la persona que es forma com la que ensenya”

El Pròsper Riba Vilardell és dels pocs artesans del vidre en actiu a Catalunya, i segurament, el més jove. Per formar-se no ho va tenir fàcil. Va interessar-se pel vidre en el marc d’un cicle formatiu de modelisme industrial, però per aprendre l’ofici de manera oficial va haver de marxar fora. Primer, a Alemanya, on encara queden escoles d’oficis, i després buscant activament mestres arreu d’Europa i també als Estats Units.

Actualment, no paren d’entrar-li feines i moltes no les pot assumir per falta de personal, falta de material, falta d’instal·lacions, falta d’experts, falta d’espai i de diners. Hi ha pocs joves amb la seva passió i determinació per l’ofici i ell mateix reconeix que no és estrany:

“S’està ensenyant que tot es pot imprimir en 3D, però la mateixa impressió 3D és una artesania. No és prémer un botó i ja imprimeix, cal calibrar la màquina, escollir el material adient i saber la posició en què s’ha d’imprimir i si necessita un suport per aquí o per allà. El mateix passa amb l’escultura o en el meu cas amb el vidre bufat, necessites calibrar quelcom per poder treballar en condicions i tot això t’ho ha d’ensenyar algú i de primera mà. Clar que YouTube ajuda, però aquella pregunta que posa en dubte el procés, no la pots fer. Necessitem que quan algú vulgui formar-se en una artesania, sobretot en les que desapareixen, rebi suport. Tant la persona que es forma com la que ensenya.

Amb el sol que cau aquí a Espanya, un taller impulsat per plaques solars seria clau, però com sempre tot val diners, i encara que en un futur pugui suposar una baixada de despeses no interessa perquè la inversió és massa gran i no hi ha ningú que vulgui seguir amb l’ofici de vidrier”.

 

Cadira Torres Clavé, un clàssic de manufactura artesanal editada per Mobles 114.

 

Gabriel Moragas, codirector de Mobles 114 i soci d’ADI-FAD: “Amb l’excepció d’algunes peces de la nostra col·lecció de clàssics, el gruix del nostre catàleg no inclou tècniques artesanals perquè no són competitives”

A Mobles 114 reconeixen que la manufactura artesanal ja no els és competitiva, però així i tot, l’han mantingut en algunes peces amb la voluntat de ser transmissors d’uns valors culturals que formen part del patrimoni material de la societat:

“El 99% de la producció de Mobles 114 es fa a la província de Barcelona, i no dic 100% perquè tenim un proveïdor a Breda. A part d’alguna importació puntual, això sempre ha estat així. De moment no patim per la continuïtat de la nostra producció per la falta de relleu generacional ja que, amb l’excepció d’algunes peces de la nostra col·lecció de clàssics, el gruix del nostre catàleg no inclou peces de producció artesanal perquè no són competitives.

Les peces que fem que requereixen tècniques artesanals són la butaca Torres Clavé, amb seient i respatller teixits amb corda de paper, i la Catalana de Germán Rodríguez Arias, amb seient teixit amb fibra natural. Les seguim fabricant perquè són peces emblemàtiques i icòniques que han contribuït a millorar la qualitat de vida de la nostra societat i és una mena d’homenatge, però la realitat és que la seva fabricació és costosa, es tradueix en un elevat preu i en una venda molt exclusiva”.

 

Brodat artesanal floral. Foto de Thea Hdc / Unsplash.

 

Núria Mora, dissenyadora i consultora de moda: “S’està perdent l’ofici de cosir, no hi ha gent jove i les modistes es fan grans”

Mora, especialment reivindicativa en el seu nou paper com a presidenta de MODA- FAD, ens explica que en l’àmbit del disseny de moda, la dificultat d’accedir a costura a petita escala o artesana o a determinades tècniques, posa un problema important als dissenyadors independents:

“Tenen problemes d’abastiment, per la seva mida no arriben als mínims que requereixen els proveïdors, tampoc a recursos sostenibles, i la costura artesana, sobretot pel que fa a tècniques concretes, resulta molt cara perquè són processos complexos, que requereixen molt temps i als que cada cop s’hi dedica menys gent.

A més, els ajuts institucionals i fons europeus per a artesans o dissenyadors independents costa que arribin a aquests col·lectius perquè les fonts d’informació són complicades, són processos feixucs i al final desisteixen. Necessitarien personal expert i no el poden tenir”.